El colom de vol Català. Orígens històrics
Hem de buscar els seus ancestres més llunyans en coloms provinents d’orient (Turquia, –Península d’Anatòlia–, Síria, Líban, Jordània i nord d’Egipte), i fer especial referència a un colom amb el cos blanc i cap, puntes d’ales i cua negres, que podia presentar també en alguns casos l’escut alar negre, i que es coneix en tota aquesta zona des de temps immemorial. Antonín cita la possibilitat de que aquests coloms evolucionessin a partir d’exemplars domesticats procedents de Columba leuconata, amb la que tenen evident semblança (mida petita, ull blanc, gen “glabre” a la ploma, i facultat per al vol d’altura) i que s’haurien creuat amb coloms domèstics de Columba livia i potser alguna altre espècie.
L’intens comerç mediterrani dels segles XII, XIII i XIV els hauria portat fins a la costa mediterrània, a on creuats amb els coloms de primitives races “ornamentals” ja existents a Grècia, Itàlia, Espanya i nord d’Àfrica tipus coloms paons, caputxines i coloms amb corbatí, donarien origen a les diverses branques genètiques que han derivat en les actuals races dels Països Catalans (Catalunya, València i Illes Balears).
Aquests coloms tipus girat vingudes d’orient tenien una configuració genètica especial, que propiciava que al encreuar-les amb coloms blaus tipus Columba livia se’n obtingueren un ampli vano de colors i combinacions de distribució del color, característica que constitueix la principal senya d’identitat de l’actual colom de vol català.
Segons Antonín van ser aquests coloms orientals tipus girat les que creuades amb caputxines seleccionades per a eliminar la caputxa (mongines), i coloms amb corbatí tipus tunisians van conformar la raça de coloms de vol català tal como la coneixem a l’actualitat.
Referències
Ja al 1603 els mencionà Jerónimo Cortés com coloms de vol, a “Animales terrestres y volátiles”; J. Cabanilles (1799) fa referència a la seva obra “Historia natural de las palomas domésticas y especialmente de Valencia” a uns coloms de diversos colors amb molt diferents combinacions de blanc i color en diferents parts del cos; Simón de Rojas Clemente (circa 1800) les torna a descriure al seu “Nomenclator Ornitológico”; De Roo (1883) els cita quan escriu sobre “la Paloma Módena Italiana”; Salvador Castelló parla d’elles a “Colombofilia” de 1898-1902; Wendell Mitchell Levi els hi dedica sengles capítols a les seves obres “The Pigeon” i “Encyclopedia of Pigeon Breeds” de 1965, gràcies a un exhaustiu informe de Rafael Buch Brage; i Francesc Curet també els descriu al primer del seus 8 volums de “La vida a la llar” (1981).
Les guerres de coloms o l’edat d’or del vol català
Durant els segles XVIII, XIX i fins a mitjans del XX els afeccionats al nostre colom de vol passaven hores a aquelles grans estructures de fusta que eren els colomars aixecats als terrats, especialment de las ciutats grans como Barcelona, València o Palma de Mallorca. (Francesc Carreras i Candi a la seva obra “La Vía Layetana” de 1913 ens conta que als barris de Sant Just y de Sta. María de la ciutat de Barcelona, a mitjans del segle XIX la afició a les guerres de coloms estava tan estesa que quasi la tercera part de las cases tenien un colomar al terrat). Aquests afeccionats, doncs, passaven les hores a les altures dels seus colomars abstrets de qualsevol altre activitat mundana, dedicats a repassar diàriament els nius i en especial els que tenien colomins de deu o dotze dies, en els que ja s’obrien els canons de les plomes i es podia valorar la qualitat dels dibuixos i colors. Aquells colomistes solien tenir estols de 150 o 200 coloms que, obeint a palmes, espetecs o cops de bandera arrancaven a volar i s’agrupaven immediatament per a elevar-se, evolucionant en cercle o el•lipse al voltant del seu colomar, sense separar-se mai prou perquè el seu propietari els perdés de vista.
Allò, que era ja un espectacle en sí mateix, encara adquiria més emoció quan de sobte apareixia al cel l’estol d’un altre colomar proper, probablement aviat a l’aire en el moment oportú per un colomista rival… els estols evolucionaven primer pel seu compta però quan coincidien les òrbites d’ambdós acabaven per ajuntar-se formant un sol gran grup. Llavors, el desafiament estava servit.
Vista de Barcelona en els primers anys del segle XX. Les estructures de fusta sobre molts dels edificis son colomars per als coloms de vol català.
Es deixaven volar junts els dos estols un temps mentre cada aficionat quedava pendent dels gestos i estratagemes del seu oponent. Si els seus terrats estaven a la vista, es vigilaven mútuament, en la distància, preparats per a la crida. Quan aquesta es produïa (simultània, moltes vegades, i a través d’un so convingut entre cada colomista i els seus coloms que les aus associaven al repartiment de gra), llavors les més veteranes tiraven cap al seu colomar, arrossegant de tant en tant en la seva ràpida maniobra alguna despistada o inexperta del bàndol contrari que apareixia a la lleixa d’entrada del colomar equivocat. En aquest moment l’habilitat del colomista, associada a un enginyós sistema de politges i comportes establert a l’entrada superior del colomar, i jugant sempre amb la fam i el instint gregari de la visitant feia que la captura fos fàcil o difícil, possible o impossible.
Mig tapat per no augmentar la desconfiança de l’animal, que probablement mirava nerviós en totes direccions conscient del seu error, amb les cordes de les trapes a les puntes dels dits, l’aficionat maniobrava per tancar el colom foraster …
Capturar o no capturar depenia molt de l’habilitat del colomista. Si després de tot hi havia sort i es feia presoner un colom el primer era gaudir contemplant la qualitat de la captura: Era un jove … un adult … estava ben pintat, és a dir, amb bon dibuix o distribució del color … més tard, i en funció de les relacions amb el colomista vençut se li tornava el captiu, es canviava per un rescat en metàl•lic que normalment ja estava acordat per l’afició (Carreras Candi ens diu en l’obra abans esmentada que el rescat solia ser de mitja pesseta), o s’amagava per aparellar-la i treure-li una posta, i si els colomars s’havien declarat la guerra per disputes anteriors es decidia directament no tornar el presoner, o fins i tot es podia arribar a donar-li mort.
Totes aquestes històries tenien el seu arrodoniment en les converses de taverna, on es llançaven els desafiaments i moltes vegades es parlava més del compte.
Aquell frenesí competitiu (es rivalitzava en la perfecció de patrons i colors, en l’habilitat per maniobrar el bàndol en l’aire i en les picardies per tancar les contràries) feia que els nostres colomistes es passessin molt temps als terrats, els esperits d’aquells homes quedaven presos de la màgia dels seus coloms, dels seus dibuixos, dels seus colors, de l’estètica única dels seus bàndols en vol i de la sal i el pebre de les seves batalles aèries.
Un colomista y la seva família, fotografiats al colomar de vol del terrat de casa. Barcelona , 1909.